22 de juny 2011

ESPÈCIES MEDITARRÀNIES

Cada any creix una mica més el reconeixement a la cuina meditarrània i a les seves propietats com a dieta sana i equilibrada. Però què serien els nostres plats sense aquelles espècies que els hi donen gust? Si bé el tema dels horts urbans encara no està gaire extès, són moltes les persones que tenen alguna herba aromàtica al balcó o finestres. Les meves preferides: l'alfàbrega i el julivert.

El julivert és segurament la més utilitzada en les nostres cuines tot i que molts la consumim assecada i envasada. Cultivar-la al balcó és senzill i una bona opció si volem intensificar-ne el gust i tenir l'oportunitat de consumir-la fresca i aprofitar totes les seves propietats. Al mercat, en podem trobar de dos tipus diferents: la de fulla arrissada, més maca però menys gustosa, i la de fulla gran. Aquest any he optat per la segona opció.

Es cultiva bé en zones de clima temperat i és de creixement ràpid. És una planta biannual, i això vol dir que el segon any de tenir-la plantada florirà. Quan això passi, les fulles es tornaran amargues i ja no seran bones per menjar. Una manera d'evitar que això passi és tallar la tija de la flor (s'identifica fàcilament) abans que floreixi. D'aquesta manera la planta renunciarà a florir i seguirà fent fulles.

Es poden consumir les fulles del julivert fresques o congelades. També poden assecar-se, però perden part dels seus nutrients i tenen menys gust. El seu consum és molt bo per la salut i va bé per controlar l'anèmia, eliminar toxines i per millorar el trànsit intestinal, entre moltes altres propietats.

L'alfàbrega és amb diferència la meva preferida. No només pel seu gust i l'olor que fa, sinó perquè a més, és molt útil per protegir de plagues l'hort. És una de les herbes aromàtiques més apreciades a la cuina mediterrània.

Si gaudeixes de les qualitats necessàries per cultivar-la, és fàcil fer-la créixer en un balcó. És una planta que necessita calor, reg constant, un bon adob i llum directa. Si li falta qualsevol d'aquestes quatre necessitats, és possible que no sobrevisqui; si les té, no hi haurà cap problema. Igual que el julivert, va bé tallar la flor abans que neixi per aconseguir que ens fagi una segona collita.

A banda de la seva qualitat culinària, els pagesos adoren l'alfàbrega per l'efecte repel·lent que produeixen sobre les plagues d'insectes que ens destrossen l'hort.¨És bona contra el pugó i la mosca blanca. Pèro tot i així, atrau els insectes pol·linitzadors, com les abelles, de manera que ens ajuda a aconseguir fruits. Plantar-le entremig de les tomaqueres és garantia de bona collita.

D'alfàbregues n'hi ha dos tipus, la de fulla petita i la de fulla gran. La primera és ideal per repel·lir insectes, ja que fa molta més olor, ara bé, no és gaire apreciada per cuinar. La segona, la de la fotografia, és l'ideal per cuinar. La millor manera de menjar l'alfàbrega és fresca, en salses o amanides. Seca perd cairebé tot el gust, però acepta força bé que la congelem.


21 de juny 2011

LA CARA I LA CREU DE LA PRIMAVERA

Una de les tomaqueres
Ara que arriba l’estiu, quan tots els conreus estan en marxa i amb el planter transplantat, és moment de fer un primer balanç de la primavera. I com diu el títol d’aquest post, el resultat ha estat desigual segons el conreu:

Començaré per les bones notícies, en aquest cas parlant de les tomaqueres. De les sis llavors que vam plantar, n'han sobreviscut cinc: tres de tomàquet madur i dues de tomàquet de Montserrat, i totes elles tiren endavant i creixen a bon ritme. Si tot va bé el mes que ve menjarem els primers tomàquets.

L’altre èxit, i la meva principal sorpresa, ha estat el meló. La temporada passada ja vam provar de plantar-ne i no vam arribar ni al transplantament. Només van créixer dues fulletes insignificants que van morir ben aviat. Aquest any, tossuda, he tornat a provar-ho. Sense tenir melons encara, el resultat és bo i sembla que tirarà endavant. N’hi ha dues plantes i tenen bon color.

El meló
Però com he dit al principi, el balanç no és del  tot positiu. Amb el cogombre i el carbassó no hi ha hagut manera. Fent el planter a casa, les llavors van germinar correctament i van sortir les plantetes. Tot anava bé fins que les hem transplantat a fora. No sabem per què, però han anat perdent les fulles, algunes plantes s’han assecat i les poques que queden tenen brots que no tiren endavant. La meva sospita és basa en la llum i la temperatura. El cogombre i el carbassó són plantes tropicals i, per tant, necessiten un clima extremadament càlid. A Terrassa durant el dia fa calor, però a la nit cau bastant la temperatura. Suposo que això és el que ha fet inviable aquest conreu. De totes maneres no em rendeixo: he decidit, ara que ja no fa gens de fred, comprar planter ja fet i seguir-ho intentant.

Per cert experts, s'accepten consells...


17 de juny 2011

ALOE VERA

L’aloe vera és l’última incorporació al nostre balcó. Fa uns dies els nostres cosins ens en van regalar dues plantes. La veritat és que no la coneixíem gaire i mai ens havíem plantejat de cultivar-la, però les tenim aquí i veurem què en treiem.

D’entrada es tracta de fer-les sobreviure. Ens les van donar amb les arrels a l’aire i de seguida les vam transplantar. Un parell de setmanes després tinc la sensació que només una de les dues ha aconseguit arrelar al nou test. Tot i així, sé que són plantes molt resistents i no descarto que poguem salvar-les totes. Davant el nou repte m' he posat a investigar una mica sobre aquesta planta “miraculosa”.

L’aloe vera és una planta originària des les Illes Canàries i de Madeira, per tant acostumada a climes molt càlids i secs. Necessita un estar en un lloc amb molta llum (tot i que les fulles enmarroneixen si tenen excés de sol). Pel que entenc és una mena de cactus i no necessita gaire aigua. Tots els llibres coincideixen en que els seus punts dèvils són l’excés d’aigua i el fred. De moment és ple estiu a Terrassa, és a dir que per això no he de patir.

L’aloe vera és famosa per les seves propietats tant curatives com cosmètiques. El gel que hi ha dins les seves fulles s’utilitza per curar cremades, és cicatritzant, calma picades i diuen que fins i tot ajuda a paliar dolors musculars. I per damunt de tot s’utilitza com a crema hidratant per la pell. Per utilitzar-lo cal que la planta estigui cinc dies sense ser regada i tallar la fulla a la nit o a primera hora del matí. No cal patir per tallar la fulla, ja que la pròpia planta es curarà el tall i seguirà creixent.

16 de juny 2011

MADUIXES 2011

Per segon any consecutiu les maduixes s'han convertit en el primer fruit de la temporada d'estiu. Això no és estrany si tenim en compte que les maduixeres són una planta que es manté en vida tot l'any, de manera que no cal plantar-la cada primavera i, per tant, esperar que creixi el suficient com per fer fruit. De fet és una planta molt productiva i eficaç i, sobre tot, molt robusta. Nosaltres vam començar amb un parell d'esquetxos que em van regalar. El primer any, com que només en teníem dos, vam recollir quatre maduixes. Aquest any, en una primera tirada, ja n'hem menjat unes 25 en 11 plantes. I això promet...

El millor de les maduixeres, a nivell de conreu, és el cicle de la planta i la seva durabilitat. Quan s'acaba l'estiu de seguida canvia les maduixes per unes tiges llargues que arrelen sempre que troben terra fèrtil i d'allà en surten noves maduixeres. D'aquesta manera en només una temporada vam multiplicar per 12 el número de plantes que teníem al balcó.

El cilce continua amb l'arribada del fred. És llavors quan perden les fulles i sembla que moren, però no hem de desesperar perquè amb els primers rajos primaverals comencen a florir i de seguida tenim maduixes vermelles i dolces per postres.

14 de juny 2011

LA PRIMAVERA, TEMPS DE BOLETS



La calor del mes de maig i les últimes pluges han fet d'aquests dies temps de bolets!! Si, sí, ja sé que els bolets són de tardor però també n'hi han de primavera i són boníssims! Estic parlant dels cama-secs (correjoles o carreretes). Un bolet saborós que creix en prats assoleiats durant aquests dies. Són dels que pugen la moral als qui ens costa trobar rovellons, ja que són fàcils de trobar i creixen en grup així que si en trobes un en trobes milers!

Doncs això, que aquest cap de setmana n'hi havia molts, sobretot als prats de la Cerdanya. Nosaltres n'hem collit un bon grapat i ja s'estan assecant! En una setmaneta tindrem bolets a punt de guisar per tot l'any!

I seguint en la dinàmica de fes-t'ho tu mateix, aquest cap de setmana llarg també hem collit orenga. Un esqueix hem intentat plantar-lo al balcó de casa i provar sort. La gran majoria està també assecant-se i quasi a punt per fer pizza.

CADA COP MÉS NATURAL

Des de la primera pebrotera fins a l'hort que tenim ara en marxa, només hi ha dos anys de feina i ganes de collir verdures casolanes. Un hort que vam decidir iniciar perquè ens feia gràcia provar-ho i ens hi vam engrescar, però sense ser uns radicals de l'agricultura ecològica. De fet la primera terra que vam posar ni tan sols ho era,... Però quan proves els primers tomàquets fets a casa te n'adones que el gust no té res a veure amb el dels supermercats o fruiteries. Evidentment, no tot és culpa dels productes químics, també hi ha el temps que fa que estan arrencats, la producció massiva, les hores en neveres o el dies que porten a la botiga...

Així que sense voler-ho ens hem aficionat a fer-ho (sempre que es pugui) nosaltres mateixos. Cada cop més natural i cada vegada més bo! I sinó mireu quina pinta fa aquest iogurt casolà que ens han regalat el Marc i la Bea, fet amb llet de cabra recent munyida! I a més, endolcit amb la melmelada de cirera que hem fet a casa!!!

1 de juny 2011

ÈPOCA DE CIRERES


Enfilats al cirerer
Un indicatiu clar que s’acosta l’estiu són les cireres. Ara ja n’hi ha per tot arreu i les fruiteries les exposen a l’aparador, vermelles i lluents, però us asseguro que no n’hi ha cap de més bona que les que té la meva família en un cirerer plantat, fa molts anys, a la Floresta (Collserola). Amb l’arribada del bon temps l’arbre és va omplir de cireres i a mitjans de maig vam decidir collir-les. Els que ho heu provat sabreu que no és una tasca fàcil, ja que les més bones són les que habiten a dalt de tot de la copa de l’arbre. Sort que ens agrada enfilar-nos i així vam passar la tarda del 15 de maig: buidant un cirerer.

No hi entenc gaire de cireres, però les d’aquest arbre no són les habituals, les vermelles, sinó que són d’una varietat que es agafa un to entre groc i rosat. Les madures són molt dolces i tenent molt suc. La veritat és que eren boníssimes!


No ho vam calcular exactament, però així per sobre vam collir al voltant de 8 kilos de cireres. Una quantitat difícil de menjar tot i que ens les vam repartir. Dels 3 kilos que ens vam quedar, 2 van ser per fer melmelada de cirera, la resta no vam poder-ho evitat i ens les vam menjar! Ara toca esperar un any per tornar-hi!

 

Mireu quina pinta té la melmelada!