26 de des. 2010

OLIVES...SEGONA PART

Després de tenir-les 20 dies en remull amb l'aigua hem passat a adovar-les i ho hem fet amb dues receptes diferents:

Les dues tenen com a base l'aigua amb sal, un perfecte conservant. En un blog vaig trobar el truc per no passar-me i que quedessin salades i,... funciona. Consisteix en posar l'aigua en un bol i afegir-hi un ou cru. S'ha d'anar abocant sal i remenant fins que l'ou floti. En aquest moment haurem trobat la mesura de sal ideal. També és pot fer amb la proporció d'1 de sal per cada 7 d'aigua, tot i que no és tan fiable.

Un cop preparada l'aigua passem a preparar la conserva. En un pot de vidre afegim un grapat d'olives, a les que prèviament haurem fet un parell de talls a cada una (perquè agafin més gust i s'estovin més ràpid). Al damunt hi posem una mica de sajolida, farigola, romaní, llorer i all. Damunt tornem a posar olives i així anem fent fins que s'ompli el pot. L'altre recepta l'hem fet igual però canviant les herbes anteriors per pell de llimona i orenga. Així tindrem olives diferents.

Per afavorir la conservació hem posat un dit d'oli damunt de cada pot, així queda més segellat. Per últim i, ho he llegit però no comprovat, vull afegir que en tot aquest procés, la conserva no pot tocar ni les mans ni res metàl·lic. Per tant, la cullera de fusta és l'eina a utilitzar...

Aquest Nadal farem la prova de foc amb els familiars, a veure si tenen èxit o no les nostres olives!

30 de nov. 2010

OLIVES... PRIMERA PART

Amb l'hort semi adormit, creixent més a poc a poc que mai, però avançant al cap i a la fi, he decidit omplir les hores lliures amb una nova aventura: ara faré olives. Bé, fer-les ben bé no, que les fa l'arbre. Però les maceraré!
Aquesta és l'olivera en qüestió. Està en un jardí al bell mig de Collserola, a La Floresta. No sabem ben bé quin tipus d'olives fa, només que són grosses, dures i amargues. La meva feina consistirà doncs, en adobar-les per poder-nos-les menjar!

Les olives les van collir de l'arbre a mitjans de novembre i les he tingut uns 20 dies en remull amb aigua. La feinada ha consistit en fer-los un parell de talls a cada una i canviar l'aigua dues vegades al dia. D'aquesta manera se suposa que perden l'amargor que les caracteritza. La meva nul·la experiència en el món de les olives m'ha portat a inspeccionar internet en busca de bons consells, tot i que a vegades són una mica ambigus. Hi ha qui les té en remull una setmana, altres fins a 11 mesos. Jo les he tingut quasi 3 setmanes i les he provat: és cert, ja no són tant fortes. Però com que em fa por que es facin malbé les conservaré ja.

La conservació ja no és un misteri. El Joan i la Maria José, amos i senyors de l'olivera, ja fa anys que les adoben i conserven, per tant, confiaré en la seva experiència a l'hora de preparar-les.

El tema consisteix en conservar-les a la manera tradicional, amb aigua amb sal. Amb això n'hi hauria d'haver prou, però farem un pas més i els hi donarem gust. La recepta inclou: all, sajolida, llorer, romaní i farigola.

22 de nov. 2010

FORATS...

Tot anava bé. Les hortalisses d'hivern creixien al seu ritme, lent, però avançant mica en mica. Cap problema i sobretot... cap plaga. Però Murphi ha decidit posar-s'hi i se n'ha sortit. Fa un parell de setmanes algunes fulles de les maduixeres i uns dies després dels pèsols van aparèixer foradades. Alguna cosa se les està menjant mica en mica, i no sé ni qui, ni com, ni quan, ni per què.
Llegint he descobert diverses opcions:

1. Ocells. No em sona haver-ne vist cap pel balcó, però tampoc sóc a casa tot el dia.

2. Abelles. Segons els fòrums d'agricultura, és una de les principals opcions. Es veu que són unes abelles petitones que s'alimenten de les fulles de les hortalisses.

3. Cargols. És l'única opció que sé descartar, ja que si fós culpa dels cargols es veurien les babes que aquests entranyables animalos deixarien sobre les fulles.

4. Erugues. Opció bantant probable, si no fós perquè no he estat capaç de veure'n cap. Podrien estar amagades sota terra i que no sortissin a la superfície?

5. I si fós un fong? no ho sé, no ho veig clar...

En resum, que haurè de prevenir i eliminar les fulles afectades i examinar bé el terreny, tot desitjant que no passi de quatre FORATS...

31 d’oct. 2010

ARA SÍ, ESPERANT EL FRED...

Un més després de començar a preparar l'hort per l'hivern, ha arribat el moment d'acabar la feina i començar a regar i esperar. Tot el planter preparat a principis de setembre ja està trasplantat i sembla que tira bé. Tot? no, tot no! Les cols han decidit no sortir de la llavor i ens hem quedat sense, però com que a casa no ens agraden gaire tampoc serà un gran problema. La resta, tot va endavant i sinó mireu els calçots. En poc temps han crescut moltíssim i ja estan a punt per ser calçats. Una nova esperiència per un parell d'horticultors principiants!

Es fa molt estrany, després d'un estiu molt productiu en què quasi collíem alguna cosa cada setmana, haver de tonar a esperar. Ja no recordava la paciència d'aquell mes d'abril. Ara per ara tot són fulletes petites i encara falta, mínim un mes, perquè poguem menjar verdures. Potser hauria d'haver plantat algun enciam abans. Bé, de cara a l'any que ve ho tindré en compte.

Dels productes de l'estiu ja està gairebé tot eliminat, queda només una mica d'alfàbrega, que ens haurem de menjar ja perquè comença a pansir-se i aquest tomàquet, que sembla cherri i no ho és. Fa temps que va sortir i, tot i que he podat tota la planta perquè pugui dedicar els últims esforços a aquest fruit, tinc la sensació que no hi ha res a fer. Esperarem un parell de setmanes a veure què passa i sinó fora, que necessito l'espai per les bledes!

15 d’oct. 2010

LA TARDOR A L'HORT

Amb l'arribada del fred toca preparar l'hort per la tardor. Les plantes d'estiu comencen a fer fallida i cal sembrar les d'hivern per tenir-les a punt per quan poguem reomplir els testos. Aquest hivern hem comprat un assortit de llavors via internet i plantarem espinacs, enciams, naps, cebes, bledes, col, canonges, pastanagues, pèsols i escarola. Tot de verdures per menjar calentones quan comenci el fred. Se'ns ha girat feina i ens i hem posat de seguida. Hem hagut de sembrar estudiant i respectant les successions de plantes i el tipus de sembra de cada llavor. De moment, ja tenim uns quants testos recent sembrats i el planter en marxa.

Però la joia de la corona i l'aventura d'aquest hivern seran els CALÇOTS! A través de la web http://www.horturba.com/ vam descobrir que també es podrien cultivar calçots al balcó i ens hem arriscat a provar-ho. Vam comprar les cebes de calçot, un quilo per un euro, i a plantar! La millor manera de fer-ho és tallar la part de dalt de cada ceba i plantar a uns 10 centímetres sota terra. Fet, ara només cal paciència. Quan comencin a sortir els calçots, uns 10 per cada ceba, caldrà començar a calçar-los amb una tàctica casolana. Com que resulta complicat calçar de manera natural en un espai tant reduït com un test, hem après a fer-ho col·locant una ampolla d'aigua de plàstic, tallant-li els dos extrems i anar afegint la terra dins l'ampolla. Un cop calçat, només hem d'esperar fins al febrer o el març per menjar uns deliciosos calçots a la brasa amb salsa romescu! Ja els oloro!

27 de set. 2010

LA FARMACIOLA

Amb aquest primer estiu d’experiència com a horticultors hem anat descobrint diferents productes que ens han solucionat, la majoria d’ells, les plagues o malalties que han anat apareixent a l’hort. Aquesta és la relació dels que hem provat i els seus graus d’eficàcia, tot explicat, modestament, des de la nostra experiència.

Com a insecticida fem servir Extracte de Nim. És el primer producte que vam comprar poc després de detectar pugons als enciams. Extret d’una planta asiàtica, és totalment ecològic i inofensiu per les persones, tot i que recomanen esperar 3 dies per consumir després d’haver-lo utilitzat. És, segurament, l’antídot que millor ens ha funcionat.

Fungicida: els fongs, especialment l’oïdi, han estat la nostra perdició. Hem descobert que la humitat sumada a el calor genera fongs, però ho hem sabut tard, quan la carbassonera ja agonitzava. Hem provat dos fungicides diferents, un de natural: infusió d’all i un de comprat, basat en oxiclorur de coure. Aplicant l’all, no hem notat cap mena de millora, el fungicida ha fet una mica d’efecte tot i que no hem aconseguit salvar la planta. Tot i així admeto que segurament és que vam fer tard. Però de tot se’n aprèn, i la propera primavera aplicarem de forma preventiva fungicida quan comenci a ploure. Conclusió: no hem menjat carbassó!

La farmaciola la completen els fertilitzants. Tot i que hem utilitzat de base adob orgànic barrejat amb la terra, hem recorregut a l’Hummus líquid quan hem detectat que una planta s’afeblia. Ha funcionat al 100%. Fa molt poc, però, hem descobert un fermentat d’ortiga, totalment natural, que de moment ens està funcionant igual de bé que l’Hummus i ens permet, a més, estar segurs de ser totalment ecològic.

Ara bé, a banda dels “medicaments” l’experiència ens demostra que una bona combinació de plantes també pot evitar plagues. Combinar en un mateix recipient cebes i pastanagues ens ha estalviat mosquetes diverses!

21 de set. 2010

LLEI DE VIDA

L’arribada de la tardor tanca un cicle de l’hort. Les tomaqueres comencen a defallir. Alhora, però, una pebrotera despistada segueix donant vida a petits pebrots verds que esdevindran vermells.

Deixem que la natura segueixi el seu curs mentre nosaltres, marcats pel calendari, aprofitem per fer balanç d’aquest primer estiu cultivant al balcó de casa. Un balanç positiu, ja que no esperàvem que ens en sortíssim i amb alguns petits “traumes” que ens motivaran, sens dubte, a tornar-hi l’any vinent:

+ Durant aquests mesos hem menjat enciams de dos tipus diferents: maravilla i de roure. Tots ells boníssims. Els que passaven de les dues primeres setmanes acabaven sempre convertits en amanida.

+ Les cebes, tot i quedar molt petites, també ens les hem menjat i eren bones.

+ Les tomaqueres han estat la nostra alegria tot l’estiu. Lluny del que ens esperàvem, hem pogut menjar tomàquets vermells sense parar. Una mica més decebuts amb el tomàquet de Montserrat, i dic EL tomàquet perquè d’aquesta varietat NOMÉS n’hem menjat 1. Caldrà analitzar si necessita algun tracte especial per ser productiu.

+ Pastanagues? Un èxit. Totes elles han crescut entre 10 i 15 centímetres i han estat especialment dolces. Llàstima que les vam plantar totes de cop i, per tant, només en vam menjar durant uns dies. La propera temporada sembrarem de forma esglaonada.

+ De pèsols també n’hem menjat. Inconvenient? Per omplir un plat de pèsols hauríem de convertir el balcó en una selva. Vam plantar 10 plantes i en va sortir una “tapa”, ara eren especialment deliciosos. Ens els vam menjar crus en l’amanida.

+ Alfàbrega: boníssima en els sofregits i en la salsa pesto.

+ Julibert: súperproductiu. Tres plantes, però, que ja han fet flor i, per tant, ja no serveixen per menjar. Una llàstima. En tornarem a plantar l’any que ve!

+ El pebrot, tot i comprat de planter amb algun pebrot ja en marxa, està resultat força positiu. Ja hem menjat un pebrot vermell i n’estan sortint més.

+ Un dels experiments d’aquest any ha estat la patata. Només en vam plantar una i en vam treure 4. Petitones, ja que el tamany del recipient era força petit, però patates al cap i a la fi.

+ Maduixes i fresons: N’hem menjat tot i que les plantes no han resultat tan eficients com esperàvem. Des les 4 fresoneres només una ha fet fruit, segurament eren plantes massa joves. Ara s’estan reproduint i la propera temporada tindrem moltes més plantes i, esperem, més fresons. De maduixes silvestres en vam collir moltes més fins que els fongs es van menjar la planta, una llàstima.

+ Raves: sempre molt petitets, però bons, molt bons.

Ja ho veieu, un èxit sobretot tenint en compte que som “novatos”. Ara bé, no tot ha estat tant positiu. Aquí els nostres petits fracassos:

Cogombre i meló. Dues plantes molt semblants que no hem sabut fer créixer. Totes dues sortides de llavor, totes dues han fet planta, però cap d’elles ha arribat a créixer més de 10 centímetres. Segurament no tenim les hores de sol suficient per fer-les créixer. Hi tornarem, segur, la primavera següent.

-  Amb les mongeteres tampoc hem tingut sort. Han crescut i han fet mongetes, però no hem pogut combatre els fongs que les esgroguien. No ens les hem pogut menjar.

I per completar aquest balanç, dos dubtes: un “peral enano” i espàrregs. El peral el vam comprar fa 3 anys perquè ens va fer gràcia. Després de tot aquest temps, cada primavera ha fet fulles, però mai una flor i, evidement, cap pera. No fa mala cara, però tampoc evoluciona. Un gran interrogant. L’altre són els espàrregs. En un moment de fervor d’horticultor, vaig trobar unes llavors d’esparreguera i em vaig tirar a la piscina. Durant tot l’estiu han anat fent fulles, però al sobre de llavors diu que és una planta biannual i que no podrem menjar espàrregs fins l’any que ve. Seguirem regant-la, doncs.

Això és el que ha donat de sí el nostre petit hort aquesta privamera/estiu. Ara seguim amb la nostra aventura preparant la tardor/hivern. Seguim en contacte!

26 d’ag. 2010

PASTANAGUES

Una de les hortalisses amb més rendiment de l'hort són, sens dubte, les pastanagues.  En vam plantar una primera tongada al juliol i en poc més d'un mes ja ens les menjàvem, i amb un tamany força considerable tractant-se d'un hort en testos. És un cultiu molt rendible ja que creixen pràcticament totes les que es planten i és ràpid. Però el que les fa més especials és el gust. Crec que molt poques vegades havia comprat pastanagues tant dolçes com les que hem collit aquest any...
Ara hi hem tornat. Ens apropem al setembre, se suposa que deixem enrere la calor i és el moment de tornar a plantar pastanagues. Aprofitarem el mateix recipient on eren uns mesos enrera, tot i que l'hem reforçat d'adob. Les plantem com si tiréssim sal a la terra i d'aquí uns dies començarem a esclarir. A més, en la mateixa jardinera hem plantat cebes, una de les millors combinacions per evitar insectes. La pastanaga repel·leix la mosca de la ceba i la ceba la de la pastanaga. En definitiva insecticida natural!
Si tot va bé, a finals de setembre tornarem a menjar pastanagues dolçes!

23 d’ag. 2010

PEBROTS...

Confesso que he fet trampa! La darrera incorporació al nostre hort urbà ha estat aquest exemplar de pebrot vermell. Quan vam començar el nostre hort, vam decidir que intentaríem no comprar planter, sinó que ens el faríem nosaltres a partir de llavors i, fins ara, ho hem respectat però la setmana passada vaig anar al centre de jardineria a buscar hummus, vaig veure aquesta planta tant espectacular, amb el pebrot mig crescut i no ho vaig poder evitar, feia tant bona cara... Així que ja tenim pebrots al balcó i no falta massa perquè ens el poguem menjar... Ara només caldrà veure si aconseguim que en surtin més!!

A més a més, també hem plantat enciams, pastanagues i cebes de cara a la tardor.

12 d’ag. 2010

NO MENJAREM CARBASSÓ

Fa 3 mesos ens van regalar una carbassonera de planter. Ja estava crescudeta així que el transplantament va ser immediat i pel que sembla exitòs. Des del primer moment la planta ha estat preciosa i no ha parat de florir. Fins aquí tot bé, però el problema ha arribat a l'hora de fer fruit. Llegint he decobert que la majoria de flors que fa el carbassó són femenines i molt de tant el tant en neix una de masculina. Per tant, la probabilitat que fecundin i surtin casrbassons és mínima. Després de cultivar-me litaràriament parlant, vaig decidir sortir en busca d'una altra planta (per augmentar el percentatge d'èxit), però tampoc vaig tenir sort, tots els que tenien al centre de jardineria tenien oïdi i no em venia de gust arriscar-me a que el fong s'estengués per tot el balcó. Així doncs, tenim una sola planta i provarem sort.
Avui deu fer un més que, emocionats, vam descobrir el primer carbassó! feia tant bona cara... De seguida es va convertir el l'estrella de l'hort i l'hem cuidat com cap altre... però ja l'hem perdut. Com es veu a la fotografia només ha sortit mig carbassó i la resta s'ha quedat com la flor pansida. Un expert ens ha comentat que això és que només s'ha fecundat mitja flor i per tant només ha sortit mig carbassó. La millor opció: eutanàsia i una dosis més de paciència per poder fer una crema de carbassó aquest estiu.

9 d’ag. 2010

PESTO ITALIANO

Si he de triar entre les plantes aromàtiques em quedo amb l'alfàbrega... aquell gust i aquella olor inconfundibles que em transporten cap Itàlia i cap a la pasta...
A banda de ser boníssima, l'olor de l'alfàbrega ha estat la solució a part dels meus problemes de pugó a l'hort. A tots els llibres i webs consultats parlaven d'aquesta planta com a remei natural contra aquest insecte, així que em vaig decidir a provar-ho. Vaig començar a col·locar alfàbrega cap al més de maig, quan als centres de jardineria només es podia trobar la de fulla petita. Una planta que fa molta olor, però que no és gaire bona per menjar. Amb l'arribada de la calor, també va arribar la de fulla gran, la bona, la del pesto i en vaig comprar una. Ara per ara tinc al balcó 3 de fulla petita i una de gran i puc afirmar que es tracta d'un dels millors repel·lents d'insectes que he provat,... i que duri.

30 de jul. 2010

PRIMERA COLLITA


Després de 2 mesos de paciència hem aconseguit menjar els primers tomàquets cultivats al nostre balcó! No les teníem totes, dubtàvem que fóssim capaços de fer créixer una tomaquera amb condicions, però sí, ho hem aconseguit i aquí els teniu: un tomàquet madur i un de montserrat. La veritat és que val la pena provar-ho perquè estaven increiblement bons, dolços i al punt. Ara només ens falta esperar una mica més per poder degustar la resta de tomàquets que tenim en procés (9 petits tomàquets verds a punt per créixer). De moment, però, ja hem tret les primeres conclusions: el tomàquet madur és molt més productiu que el de Montserrat, aquest últim només ha fet un tomàquet i no n'hi ha cap més en camí. Ho tindrem en compte per la propera temporada.

6 de jul. 2010

EL PUGÓ I LA CALOR

Aquest bitxet verd s'havia convertit en el pitjor malson. Tot va començar a mitjans d'abril, quan, tot i la meva inexperiència, vaig detectar els primers pugons sobre els meus preciosos enciams. I clar, que els vaig trobar! n'hi havia moltíssims! tants que vaig començar a témer pel meu hort. Un cop identificat l'invasor però, ens vam arremangar per començar a treballar en l'extermini. La nostra decisió de no utilitzar productes químics ens va complicar una mica més la feina, sort dels llibres d'horticultura! d'entre les diferents ofertes de productes ens vam decantar per l'extracte de Nim, una planta oriental que es veu que funciona. En vam trobar en un garden a prop de casa i vam començar a aplicar-lo. Una ruixada cada 15 dies i 3 dies d'espera abans de consumir el producte.

Però l'invent només ens va funcionar a mitges. Vam aconseguir reduir el nombre de pugons, però no els vam elimiar del tot i, a més, van passar dels enciams a les maduixes i d'aquí a les tomaqueres. Un desastre! Un mes després seguíem amb el pugó, i la següent prova va ser amb l'infusió d'all que tampoc va poder destruir del el pugó.

La meva sorpresa ha estat en veure que, després de dos mesos lluitant, la recent onada de calor i l'arribada de l'estiu s'ha emportat tots els pugons! I la pregunta és: això és cert? ha estat la calor? O el Nim ha acabat funcionant amb el temps?

Qüestions científiques a part, la veritat és millor que no tornin que preferim disfrutar dels enciams nets i polits!

2 de jul. 2010

Mmmm... MADUIXES




Les maduixes són, juntament amb els enciams, la planta més productiva del nostre hort. Ara mateix tenim en una jardinera 3 palantes de fresons i una de maduixes del bosc. De fresons, ara per ara, n'hem menjat 4, ja que només una de les 3 plantes ha arribat a florir i fer fruit. Les altres van creixent, però encara els hi falta per arribar a produir. Aixó sí, els fresons que vam collir eren molt dolços. Dignes d'unes bones postres. Les maduixes del bosc no paren de créixer. Cada 15 dies tenim una collita d'entre 5 i 7 maduixetes, com sempre boníssimes!

Les plantes les tenim al balcó des de l'hivern passat i han anat passant per totes les etapes. Des de ser unes petites fulletes, a semblar que havien mort, a quedar cobertes per la gran nevada fins a resorgir amb la primavera. I en totes aquestes peripècies només hi ha hagut una baixa, una planta de maduixes del bosc que quan la vam trasplantar ja tenia una mena de fong que cobria de blanc totes les maduixes. No hem estat capaços d'identificar-lo i tampoc ens atrevíem a menjar-nos el fruit i al final la vam sacrificar.

Ara però, la fresonera més madura ha començat a rebrotar i a fer esquetxos, de manera que per la propera primavera, si ho sabem fer bé, tindrem algunes fresoneres més.

LA PERLA VERDA



En aquesta aventura de l'hort m'heu de permetre fer un salt enrere per parlar del cultiu que, fins ara, ens va fer més il·lusió: els pèsols. Aquestes petites perles verdes les vam plantar, de llavor, a finals de febrer. La varietat va ser, per error, la de creixement il·limitat, fet que ens va crear algun mal de cap. En només un mes cada pesolera ja media més d'1,5m d'alçada. La solució? construir una estructura de canyes de 2 metres, unides entre elles per filferro,... una feinada. Un mes més tard, és a dir, a mitjans de maig, les plantes van començar a florir i poc després ja naixien les vaines i amb elles els primers pèsols.

Per saber si ja eren madurs o no ens en vam menjar una, crua, crec que és una de les coses més delicioses que he tastat mai. Increible! Llàstima que en un balcó tamany normal no se'n poden plantar gaires, per qüestions d'espai, i per tant les nostres 12 pesoleres es van convertir en una tapeta de pèsols que vam saltejar amb pernil. Un plaer.

Però no tot va ser tant maco. Just en el moment que la planta va començar a florir, amb l'arribada de la calor, també se'ns van començar a esgrogueir les fulles més velles. Un fong que no vam ser capaços d'identificar. Ell va ser el culpable que, després de la primera collita, eliminéssim la planta per por a que el fong ens contaminés la resta de l'hort.

De ben segur, però, que quan arribi la fresca en tornarem a cultivar.

1 de jul. 2010

TOMÀQUETS I TOMAQUERES



Les tomaqueres s'han convertit en molt poc temps en la joia de la corona del nostre hort i, sens dubte, amb l'hortalissa que ens fa més il·lusió collir i menjar. La llavor la vam sembrar, en planter, a principis de maig, a dins de casa i amb totes les atencions possibles. En vam plantar de dues varietats, tomàquet madur i tomàquet de Montserrat. Per cer sincera, no créiem gaire en la possibilitat de menjar tomàquets cultivats al nostre balcó. D'una banda perquè tots els llibres diuen que necessiten moltes hores de sol (cosa que no tenim), per l'altra, és una planta delicada i nosaltres som una mica desastres.

Però hem estat de sort i dos mesos més tard ja tenim 5 tomàquets en creixement (4 de madurs i 1 de Montserrat). Les plagues diverses ens han respectat (només algun pugó que ens hem afanyat a eliminar). Així doncs, en un parell de setmanes podrem començar a acompanyar els enciams (que ja mesos que en produim) amb uns tomàquets, esperem, que deliciosos.

Des d'aquí aprofito per agrair un consell que vaig treure d'un llibre d'horticultura: ajudar a fertilitzar les flors de la tomaquera. S'ha d'ajudar a les poques abelles que hi ha a la ciutat a fer la seva feina. Però com? el truc es basa en agafar un pinzell i anar "pintant" les flors, de manera que traslladem el pol·len d'una flor a l'altra.

28 de juny 2010

QUATRE COSES SOBRE L'HORT




Tot va començar un dia el dia en què una amiga ens va regalar un test amb alfàbrega i un altre amb julibert. De seguida li vaig agafar afició a cuidar-les i a menjar-nos-les. Poc després em van arribar a les mans unes llavors de pebrot i vam començar a muntar un hort de veritat. D'això fa un any i, després d'haver-nos menjat els pebrots, ara ja es pot dir que tenim un hort urbà.


El tamany del nostre balcó no ens permet instal·lar una taula de cultiu, per tant les jardineres i els testos són els nostres aliats. A més l'orientació és nord i per tant poc assoleiada. Però tenim una solució que de moment ens funciona: hem muntat unes estructures que ens permeten elevar les jardineres de terra i així guanyem en llum solar directa.


Ara per ara, en ple mes de juny tenim en marxa: tomàquets, enciams, pastanagues, mongetes, carbaçons, melò, raves, cebes, espàrregs, maduixes, rúcula, julibert, "poleo-menta" i alfàbrega.

11 de juny 2010

BENVINGUTS

Aquest blog no pretén ser cap mena de manual de l'horticultura, només la nostra tímida experiència de crear un hort al balcó de casa. Ara, que ja ha arribat la primavera i les plantes comencen a fer flor i fruit, és el moment de començar a explicar com evoluciona tot plegat.